CRÒNICA LLIURE D’UNA SORTIDA PER CAÇAR BOLETS

A les acaballes del mes d’agost, l’honorable Oriol envia un correu proposant fer la primera sortida de la temporada 2015-2016 el dia 16 de setembre i fa més d’un suggeriment de recorregut que com tots els que proposa son d’allò més encertat, per més que alguns il·lustres Caminaires els trobin llargs i feixucs.

 

Deu ser per la forta calor, que algun pateixen i uns altres frueixen (ja se sap, al món hi té que haver de tot) sembla que la assenyada proposta de data d’inici no té massa ressò, fins que dies després, el 4 de setembre per ser més concrets, l’honorable Joan recordava a tots els membres del grup la proposta de l’Oriol i vet aquí que per motius diversos el 68,75% del Grup Muntanyenc Caminaires de la Costa declinen la seva participació en aquesta primera sortida.

 

Així és que el dia assenyalat, a quart de set del matí, en plena albada, es troben al lloc de Badalona prèviament convingut, tres esforçats caminaires i acreditats caçadors de bolets: Pep, Joan i Guifré. Pugen amb lleugeresa atlètica al cotxe d’en Pep, on els confortables seients acaronen els venerables cossos de tots tres.

 

Però, hi ha un quart honorable Caminaire que s’afegeix a l’expedició micològica: en Francesc que espera als tres esmentats davant el poliesportiu de Montgat. Tota una declaració d’intencions: abans de la sortida, quan encara es negra nit, en Francesc ha treballat el seu cos a les instal·lacions poliesportives i està en un moment de forma certament envejable.

 

Un cop formada l’expedició de les terres del barcelonès, agafen les carreteres tantes vegades recorregudes camí del Berguedà, on es retrobaran amb l’honorable Oriol. Els kilòmetres passen rapits, tan per la reposada conducció d’en Pep com per les animades converses que es porten, fruït d’esdeveniments d’allò més actuals: l’onze de Setembre, el proper 27S, la malaltia d’un, les operacions d’altres, viatges, celebracions familiars, nets, trobada amb les Contràries, et, etc. 

Res de nou a les boscúries, bosquines i bosquetons. Com cada any, els bolets ens han sorprès, ens han ofert magnífics aprenentatges i han acolorit les vides dels honorables Caminaires que vibren amb ells. Potser, tots plegats, no tenim clar que la temporada de bolets s’allarga tot l’any, i que només la seva vessant més mediàtica queda concentrada en els mesos de tardor. Per tant, segons diuen entesos boletaires: si voleu trobar bolets, no espereu el setembre o l’octubre, perquè hivern, primavera i estiu poden acabar convertint-se en els millors períodes per sortir a la recerca. Vaja, això diuen uns; jo soc més escèptic en aquesta qüestió i accepto el que diguin els altres.

 

Ja se sap, els bolets es poden deixar veure o no, però el que és ben clar és que no ens truquen a la porta. De vegades fan florades a prop de casa, en altres ocasions treuen el cap només en aquella carena d’aquella serralada perduda. Hi ha desenes, centenars d’espècies que cal valorar, incomptables boscos i racons i, sobretot, un territori que presenta molts matisos i diferències des del punt de vista dels fenòmens meteorològics, p.e., al juliol, mentre a l’Ebre acumulen mesos de sequera, en alguns punts del Prepirineu, com podria ser Guardiola de Berguedà o Gisclareny, cauen entre 220 i 270 mm d’aigua en forma de tempestes.

 

Unes 3 hores després de iniciada la cacera, es dona per conclosa i els esforçats Caminaires retornen a la mansió Ca la Jana i un cop feta la toaleta  i refrescada la gola, es fa la foto del grup amb les peces aconseguides. Com gairebé tots el Caminaires estan d’allò més posats en les noves tecnologies, la foto es distribuïda al moment per les xarxes socials, per enveja de la resta de Caminaires que estan lluny, gaudint o patint les circumstancies que els han portat a no poder fruir d’aquesta meravellosa jornada.