Grup Muntanyenc
La Crònica d'en Guifré Gol
11-02-2015 caminada des de la Urb. Les Sureres de Mataró al Pou de Glaç de Canyamars i tornada
i Gran Carxofada a Can Narcís
Caminaires: Josep, Pep, Alfons, Lluís, Ricard, Jordi P., Jordi L. Joan, Toni, Francesc, Marcel, Francesc, Emili i Guifré
Absències parcials: Josep Ramon (seqüeles d’una grip) i Oriol (inflors renuents)
Cotxes: Joan, Lluís i Ricard
Objectiu: Gran Carxofada a Can Narcís i caminada de l’urbanització “Les Sureres” (Parc Forestal de Mataró) fins el Pou de Glaç de Canyamàrs i retorn.
Distància: 14,300km
Temps: 3:36:26
Desnivell: 466m
Dades Centre RPF
Avui els de Badalona estem convocats mitja hora més tard (7,30h davant el Museu), això no obstant, hi ha dos caminaires que s’han adormit (Alfons i Josep) i avisen que amb els seus mitjans aniran directament a can Narcís (Urb. Les Sureres de Mataró) on ens trobarem els 14 caminaires que farem el trajecte fins al Pou de Glaç. Com sol passar, prèviament, hem recollit a en Francesc, el senyor de Tiana, davant l’Ajuntament de Montgat. Mitja hora més tard, després de sacrificar els amortidors dels cotxes salvant clots, desnivells i obstacles de tota mena pels carrers (?) de la urbanització (pirata?) Les Sureres de Mataró, arribem sans, “frappés” i gairebé estalvis, a la mansió del senyor Narcís. Allà fem el cafetó-aigua-de-foc-pastes i descarreguem la pitança i les begudes corresponents. En Marcel aprofita el moment per parlar-nos de la carxofa (Cynara cardunculus scolymus), objecte determinant de la sortida que és la base de la beguda alcohòlica italiana Cynar. Segons una llegenda egea una noia nomenada Cynara va ser seduïda per Zeus i transportada a l’Olimp, però cansada del seu paper d’amant i preocupada per la salut de la seva mare va tornar a la seva illa de Kynaros. En Zeus es va enfadar i la va transformar en carxofa. D’aleshores ençà els metges la receptaven per refer la libido dels homes; també se li atribueixen virtuts per als transtorns del fetge. Alguns caminaires reben aquestes darreres propietats amb notable satisfacció.
Va de carxofes
.... i de batòlits
Són les 8,35 h quan comencem a caminar en direcció al Parc Forestal de Mataró. Ens aturem a l’entrada del parc per escoltar la descripció geològica del terreny que trepitgem. Ens assabentem que el rocam fonamental de la Serralada Litoral és el granit i roques filonianes provinents del batòlit granític hercinià (Massís Cátala). Els batòlits estan formats per grans extensions de roques magmàtiques que han emergit de grans profunditats i s’han consolidat abans d’arribar a la superfície. També ens ha explicat perquè a partir de la riera d’Argentona, en direcció sud, les alzines no són sureres. Reemprenem el camí i acomboiats per en Narcís que domina el terreny tan bé com ho faria l’enyorat Oriol. Pocs minuts més tard ja passem pel costat de Can Bruguera (restaurant). El dia es presenta assolellat i amb bona temperatura. El grup de “caminaires ex-Caixa” estan embadalits fruint de la informació sobre aquesta entitat, d’alt nivell i de primera mà, que els filtra el caminaire que havia tocat “poder sensible”.
"Caixers" xalant
Aquí hi ha un pouuuuuuuuuuu!
A les 9,15 h ja som a Canyamars i en Jordi L. proposa parar per tal de fer el mos en un parc infantil (deu estar cansat?, o vol lliscar pel tobogan revivint temps passats?), però en Narcís commina al grup a arribar fins el pou de glaç i esmorzar-hi. Al cap de 45 minuts ja som davant un magnífic pou de glaç en mig d’una pineda. Ara sí que es desemboliquen els entrepans, corren la bota i la xocolata. Aquesta vegada la fotografia del grup va a càrrec d’un reputat i guardonat fotògraf que justifica a bastament la seva fama, tot i que l’absència d’un extraviat caminaire l’obliga a repetir la instantània. En Jordi L, superant l’exorquia lírica de la darrera sortida, ens llegeix uns versos encorantjant-nos a fer camí.
Esmorzar davant el pou
Llegint
Tots menys dos
Són les 12,10 h quan decidim retornar. El President pren la davantera i s’allunya de la resta. Quan un grup de compassius caminaires, liderat per en Guifré, se n’adona i se separa del grup per tal de retrobar al president i mostrar-li el bon camí; el resultat contradiu els bons propòsits perquè finalment són els compassius els que es desorienten pels carrers d’una intricada urbanització. Una oportuna trucada d’en Joan reorienta els despistats i plegats troben el camí de tornada. Passat el tràngol arribem a can Narcís a les 12,50 h i comencem els preparatius per a l’àpat. En Guifré, prèvia autorització d’en Narcis, corre a saludar a la Carmen i li presenta els respectes de la seva muller i els seus propis; la Carmen els accepta cordialment.
A dos quarts de dues arriben en Josep Ramon i l’Oriol, per aquest ordre. En Josep Ramon encara una mica empiocat i l’Oriol més fresc que un gínjol.
Parem les taules, fem el foc, matxuquem les carxofes (totes amb foradet rodó a la part de dalt),emplatem les olives, el formatge i les patates fregides, destapem les llaunes de clara i “emporronem” el cava. En Narcís es concentra en la cocció de les carxofes i en Lluís s’ocupa de les botifarres. Damunt la taula al costat de les mongetes (fesols) de Malgrat, que ha cuinat la Carmen, destaca una amanida Olivier (estil ucrainès) que ha portat en Toni i que els poc informats anomenen “ensaladilla rusa o nacional”. Si no fos per l’absència de dones, l’àpat seria comparable a la “Grande Bouffe”.
Durant el tràfec de preparació ha aparegut un personatge que ningú havia convidat. Per la indumentària i els posats recordava a en Charlie Rivel, sobretot quan s’enfilat dalt d’una cadira i ha començat a udolar.
En Narcís cuinant carxofes
Els caminaires han acceptat el nou vingut amb tota naturalitat, perquè el numeret que ha fet el personatge el podrien subscriure molts d’ells. Finalment tan intempestivament com ha arribat ha desaparegut i la celebració a continuat sense més sorpreses.
Tan bon punt s’han posat totes les viandes damunt la taula, han començat a desaparèixer ràpidament per allò de què “el menjar fred no és tan bo”. Les mongetes, l’amanida Olivier, les carxofes i les botifarres pagaven la pena. Pels assedegats el cava ha complert amb escreix. Els mestres pastissers, Josep Ramon i Guifré, s’han ocupat d’endolcir les postres amb un “coc de massana” i un pastís d’ametlles. A l’hora del brindis en Jordi L. ha llegit uns versos adients a la festa: “La gran Carxofada”.
A continuació cafès i copes a dojo, amb algun rot de satisfacció de música de fons, han tancat amb brillantor l’àpat.
En Guifré ha recordat que en l’anterior sortida el possible acaparament de poder del President, que a la vegada és vicepresident d’Òmnium Cultural de Badalona, va ser objecte d’una encesa discusió que va acabar sense acord. És per aquest motiu, que insta al plè de l’Honorable Associació que es pronunciï. Per tal d’evitar una controvèrsia apassionada entre l’oposició i els que donen suport al Govern, el President, generosament, ha posat el càrrec a disposició de l’Assemblea que, al moment, ha esclatat amb una cridòria de “No! No! No! ... No!, que el President ha apaivagat manifestant que seguiria en el càrrec quatre anys més. Ara l’esclat ha estat una ovació inacabable.
Aserenat el menjador, s’ha passat al segon assumpte del full del dia, que fa referència a la suposada falta de respecte en la qual va incòrrer el senyor Secretari al titllar al senyor President de “xurrimandungui”, en la darrera sortida. En aquest cas l’opinió majoritària ha considerat l’epitet etzibat al senyor President una falta dolosa i, per tant, considera just i necessari que hi hagi una penalització que satisfaci al perjudicat. President emet sentència i pena: en Pep no ha de fumar mai més. Si hem de jutjar l’efecte que veredicte produeix en el reo, atenen al seu capteniment, no creiem equivocar-nos, si afirmem que aquest no en farà “punyetero cas”. El temps ens dirà la darrera paraula.
Es proposa que la propera sortida del dia 25 sigui als volcans de santa Pau i el dinar als Ossos. S’accepta la proposta per unanimitat Mentrestant, en Pep, no se sap si sota l’influència de les efluxions de l’esperit de vi o de la sentència abans esmentada, s’ha calçat unes sabates d’en Narcís i passeja amb fatxenderia davant la resta de caminaires; diu que s’hi troba bé, i deu ser així perquè no s’ha entrebancat cap vegada. Cor que veu cor que vol! Quina canalla,senyor!
Malgrat tot, en Pep s’avé a fer els comptes i tot surt per 11 euros. En Josep Ramon, per caritat cristiana i/o decorum, no s’atreveix a demanar la qualificació del restaurant (àpat i preu).
Arrepleguem les taules, fem una mica de neteja i agraint a la Carmen i al Narcís la seva hospitalitat marxem ben contents cap a casa.
A les18,15h els de Badalona, ja hi som!!
LA GRAN CARXOFADA
Una caminada per entrar en calor
Fent una volta per la muntanya,
Amb aturada per fer un mos
Hi ha qui si beu a galet s’escanya.
Un que parla de plantes i arbres
En diuen que és la Botànica,
Un altre agosarat sobre els marbres
I explica les pedres, una feina titànica.
Anirem a ca’n Narcís havent plegat
Per trobar-nos amb l’Oriol pobret,
No sigui que amb el que té inflat
D’esperar, el genoll li foti un pet.
Mentre fan el vermut, encenen el foc
Poc a poc es van rostint les carxofes,
Hi ha qui no dóna l’abast i acaba amb l’estoc
Se’n omple un bon sarró amb les pellofes.
Una nombrosa colla de bordegassos
Fan joiosos i alegres una carxofada,
Se’n afarten d’allò més voraços
De la graella al plat, anada i tornada.
Mongetes de les bones amb botifarra
Que aviat desapareixen dels plats,
Alguns de molt golafres, tenen molta barra
Ho devoren tot quedant ben atipats.
Magnífics postres han elaborat obsedits
Mestres de la més alta pastisseria,
Ens en llepem i xuclem els dits
Amb molt de gust i gran alegria.
Tot regat amb quantitats de vi i cava
Una mica per aquí, a gots, en porró a galet,
Qui més qui menys, a Bacus invocava,
Hi ha que surt a fora a fer fum d’amagadet.
Brindem companys, que la vida són quatre dies
I tres, malauradament, per molts ja han passat.
No és hora de queixar-se ni de covardies
Gaudim tots d’una bona i duradora amistat.
Salut companys!
Carxofada a can Narcís 11-2-2015
FENT CAMÍ
Sempre som aquell que fuig
I s’inventa mil destins
Tots a fora o tots a dins
Que no aparenta enuig.
S’encimbella fins al puig
Va trobant-se molts de pins
Mentre tresca valent pels camins
Del cansament no en defuig.
Ja sabem que l’altitud
És una mesura cega
Qui en excés la viu s’hi ofega
Qui no en té ja és ben fotut.
I així no cal fer el cabut
Quan la cosa no s’apega
Que no sempre l’aigua rega
Ni el camí és tant costerut.
Només hi ha un descamí
I infinits són els que es fan
O els que ja es caminaran
Tots amb un o sense fi.
Tots per què seran així
I les hores van i van
Per al llest i l’ignorant
S’arromanga llur destí.
Ja n’hi ha prou de fer el tanoca
Ja n’hi ha prou d’hipocresia
Decidiu per quina via
Us fa el camí més patxoca.
Aneu encalçant bé la soca
I descompteu dia a dia
Les tristors i l’alegria
Sense esperar cap bicoca.
Fent via o fent drecera
Finament o a rodolons
Per aquests o altres mons
Fent la sirga fora llera.
Traçant camí enmig de l’era
Perdent sabates i mitjons
Deixant pel camí els collons
Això ja no és el que era.
COMPANYS, ANEM!!
Sortida al Pou de Glaç de Canyamars 11-2-2015