Grup Muntanyenc
La Crònica d'en Guifré Gol
6-05-2015 Sortida Solius-Carcaixells-Monclar
Caminaires absents: Cap
Cotxes: Joan, Jordi P, Toni, Josep i Ciu
Objectiu: Sortida prop de Can Llaurador (terme de Solius), el Pas de la Miloca, els Carcaixells. Montclar i tornada per la Roca Rodona d’en Cama, el Pas de la Miloca i Can Llaurador
Dades tècniques segons el centre RPF (o JSB)
Distància: 7,03 km
Temps: 3:15:18
Desnivell: 361 metres
En Ricard ens ha preparat una sortida curta, planera i amable que serveixi d’excusa per l’àpat a la Mansió de Llorell. He dit amable? Doncs si seguiu llegint veureu que ha resultat ser tan amable com una epidèmia de còlera.
7:00 Estem davant el Museu els cotxes d’en Joan, d’en Jordi P i el d’en Toni. El d’en Ciu el trobarem davant l’entrada a la urbanització de Llorell.
8:00 Som a la porta de la exuberant urbanització Santa Maria de Llorell, proveïda d’aquella barrera que només s’aixeca per deixar entrar a residents i/o autoritzats. Vés per on en Guifré ha oblidat la targeta magnètica i el codi que fa alçar la barrera i permet l’entrada a la urbanització. Per sort, localitzem un vigilant que franqueja el pas al cotxe d’en Joan i, així, podem deixar el menjar i la beguda a la Mansió fins l’hora de l’àpat. La resta de cotxes queden en un pàrquing que hi ha fora de la urbanització, on en Ricard prepara cafès i lleteta, i apareixen, com per encanteri, conyac, trepins i coc de maçana imperial, que avui substitueix l’assortiment de croissants. Quan en Joan, en Toni i en Guifré tornen de deixar el menjar i les begudes a la Mansió, hi ha un ciclista que no se’n havia adonat de la seva absència i suggereix que caldria portar el seu vi on s’han deixat la resta viandes i beguda; altra vegada el vigilant aixeca la barrera i el vi del Priorat retroba la resta de queviures. En Guifré preveu dificultats futures i s’assegura que el “cancerber” sigui davant la barrera quan al voltant de les 15:00 tornem de l’excursió.
8:40 Havent pre-esmorzat pugem als cotxes en direcció a l’autovia Vidreres – Sant Feliu de Guixols, que abandonem a la sortida de Solius. Abans d’arribar a Solius agafem un camí sense asfalt que ens condueix a una esplanada prop de la masia de Can Llaurador on deixem els cotxes a l’ombra d’unes alzines. És en aquest punt, on en Josep, que ve de Sant Tomàs amb el seu cotxe, s’afegeix al grup.
Parking
Menhir
9:15 Comencem la caminada per una pista ampla i planera que passa a tocar del menhir de Can Llaurador. Mentre marxem, si alcem la vista, podem veure amb claredat els Carcaixells, doms granítics que formen part del massís d’Ardenya. L’Emili, amb la seva proverbial capacitat de descripció, els ha anomenat “mamellons del batòlit” que s’estén de l’Empordà fins el Garraf; aquí prenen un to més vermellós a causa de la presència de sals de ferro. El camí està envoltat de pins, alzines, eucaliptus i algun cirerer d’arboç; més endavant, a mida que guanyem alçada, els arbusts en forma d’estepa, ginebró, bronze, bruc, espígol i farigola seran la nostra companyia.
Exemple de mamellons del batòlit
Aviat deixem el camí ample i ens endinsem per un sender que comença a guanyar nivell després de travessar el pont de la Miloca; un seguit de taulons que creua un torrent sec. A mida que anem ascendint les vistes es fan més extenses i apareix la primera dificultat en forma de roca equipada amb cadenes, que hem de salvar grimpant (i suant). Es tracta de la Capella, que una vegada arribat a dalt ens ofereix una espectacular panoràmica de mar i muntanyes.
Pujant, grimpant, suant, maleint ..
Dalt la Capella
La Capella forma part dels Carcaixells, aquest seguit de doms, ferrats o no, que haurem de pujar i baixar, sempre grimpant, per arribar al camí que ens ha de portar al Montclar. Es tracta d’un trajecte no apta per aquells que pateixen de vertigen, com succeeix a algun dels caminaires, però això no ha representat cap impediment perquè el promotor de la sortida la recomanés amb insistència. Fent aquest trajecte, el grup s’ha allargat com si es tractés d’un ramat de cabres, però, com molt encertadament ens ha fet veure un dels caminaires, el cabró en lloc de liderar el ramat anava confós discretament en el pilot. En resum, han estat moments inacabables de grimpar amunt i avall amb la possibilitat d’abandonar definitivament aquesta “vall de llàgrimes”.
Baixant
Pujant ...
10:30 Hem arribat al pont dels Aritjols, que el propietari (Lara Bosch) n’ha prohibit el pas per tal d’evitar responsabilitats. Desoint la prohibició hem travessat el pont sense cap incidència i ens hem aturat per esmorzar. Avui no hi ha hagut ponències florals, geològiques o líriques.
Cameràman retratat en ple esforç
Pont dels Artijols
Esmorzar
10:40 Reiniciem el camí. Ara toca fer el cim del Montclar (470 m) en un moment en què tots estem també bastant tocats. Les dificultats no desapareixen i altra vegada vies ferrades i angúnies a pleret.
Tots al Montclar
11:35 Finalment, fem el cim del Montclar, contemplem el paisatge i fem la fotografia del grup. Ens consola que ara tot serà baixada.
11:45 Ah! que plaent que és el camí quan la gravetat hi va a favor; en aquest cas, seguint uns clars senyals blau marí, la joia és efímera perquè com diuen els nostres veïns del sud “a buen puerto vas por leña” o en llenguatge vulgar “la cagaste Burt Lancaster”. Efectivament, després d’haver baixat un bon tros des del cim del Montclar se’ns informa que hem equivocat el camí i que cal tornar a pujar al lloc de partida perquè hem de baixar per l’altra costat. La bona educació i el decòrum (principi de la retòrica clàssica, la poètica, i la preceptiva dramàtica, així com l’estètica i la teoria de l’art per designar el que és adequat en l’utilització d’un estil o una forma per l’assumpte tractat) em van fer expressar en veu alta “caram, quina contrarietat” i, submisament, vàrem desfer el camí de baixada iniciat.
12:15 Ara si que reiniciem la tornada de veritat. En Pep es fot un parell de culades, vull dir, perd la verticalitat sense remissió un parell de vegades, amb l’ensurt dels que anem al seu costat. Jura i perjura que feia tres o quatre anys que no havia caigut. Un detall fefaent és que no sagna per cap lloc visible.
13:25 Ho hem de reconèixer la baixada ha resultat molt més curta del què pensàvem i ja hem arribat on hi ha els cotxes. Al·leluia! Tots aquells que han mantingut el bon capteniment amb l’esperança de retrobar la fresca de la clara es veuen decebuts per un decret (de no se sap qui) que en resum diu que la clara farà el seus compliments quan arribem a la Mansió a Tossa.
14:00 Ens aturem a Tossa de Mar (Tossa bonica ... na na no ni ni no ni no ni ...) a comprar pa i cerveses.
14:10 Moments de pànic quan en arribar davant la barrera de la urbanització el vigilant destaca per la seva absència i no sembla haver-hi manera de franquejar-la (la barrera). Per sort un motorista amb codi entra a la urbanització i abans de que baixi la barrera ens hi escolem tots nosaltres.
14:20 Ja som a la Mansió d’en Guifré, dutxes, neteja general i parament de taules i cadires. Anem preparant el vermut amb gran polèmica. Les patates fregides Morales, es poden comparar amb les Coromines? Hi ha raonades exposicions que deixen l’assumpte lleugerament favorable a les Coromines. L’espetec i el formatge no passen per alt a ningú. Mentrestant, a la cuina, en Pep i en Guifré prenen cura de mullar i coure les cassoles d’arròs, amb sípia, gambes i musclos; arròs de senyoret, de l’advocat Soler o Parellada, es a dir, sense clofolles.
15:00 L’arròs ha arribat a taula i en Jordi L llegeix un sentit poema en homenatge al xef Guifré i convida a tots a gaudir de l’arròs. No oblidem el Priorat (amb gasosa o sense), la cervesa, la clara i el xampany.
L’hora de l’arròs
15:45 Com sol passar amb comensals tan generosos, es dóna una qualificació de 10 a l’arròs i es feliciten els cuiners, Guifré i Pep. També hi ha paraules de reconeixement pel cap l’expedició d’avui, Ricard. En Lluís s’admira de l’estoïcisme de l’Emili en mostrar les ferides que l’accidentat periple a provocat en els braços del geòleg. Per variar, avui en Guifré fa una proposta: suggereix que a partir d’avui el motiu “senyor Lobo”, que tan dignament ostenta en Josep Ramon sigui substituït per “McGiver”; considera que en McGiver resol situacions difícils per si sol mentre que el senyor Lobo les resol fen pencar als altres. És per aquest motiu que suggereix que el senyor Lobo sigui el “bon nom” del senyor President. L’Assemblea, potser atemorida, no ho aprova i el senyor Lobo seguirà corresponen al premianenc.
En Guifré s’ha fet la promesa (ja veurem el què dura) de no proposar res més vista l’escassa o nul·la atenció que conciten els seus suggeriments. Sense anar més lluny va esmentar la Via Claver o l’afer Rato que tant d’interès semblen despertar en l’Emili sense que el sanedrí caminaire li dediqués ni un segon.
16:00 Repartiment de pastís de formatge Anna Garcia i Ciu. Duríssima competència entre dos pastissos de formatge deliciosos que fa pràcticament impossible senyalar quin era més bo. En aquest moment apareixen, fora de programa, restes de Ratafia i altres begudes perilloses. Es recullen sentides queixes per les escasses racions d’arròs i, sobre tot, per la manca de gelat amb torrò, regat amb ratafia. Que consti en acta
16:25 Propostes de caminades pels cirerers florits dels voltants de Saldes.
16:50 Hi ha la proposta de fer el dinar de les contràries a casa d’en Narcís, amb l’aquiescència de l’hoste. S’aprova per unanimitat, i qui vulgui podrà portar vestit de bany. Es proposa que els ciclistes vinguin vestits de ... d’això, de ciclistes. Ara l’Oriol suggereix dues possibilitats per a la propera sortida: Capolat o Castell d’Areny. Ni si ni no, sinó tot el contrari, es a dir, ja en parlarem.
17:30 Es desparen les taules, es fa neteja i s’intenta deixar-ho tot endreçat, net i polit per tal d’evitar les esbroncades de l’Anni a en Guifré; esperem que en surti sa i estalvi de la prova.
Moltes gràcies, Guifré per la teva renovada hospitalitat.
18:30 Passem comptes i sortim a 8€ per cap, hi ha qui es queixa de què és massa car (és broma)
19:50 Som a Badalona, dutxa i a veure el partit del Barça (qui vulgui)
P.S.: Aquesta vegada no hem dit res (ni positiu ni negatiu) d’en Francesc. Semblaque no pugui ser, oi?
LA CASSOLA D’ARRÒS D’EN GUIFRÉ
Avui gaudirem amb goig tots plegats,
D’una cassola d’allò més exquisit,
Que la colla contemplem bocabadats.
El xef expert ha fet el sofregit
I l’ajudant de cuina, a més de fregar plats,
I posa el seu saber, per ser ben eixerit.
Arròs, musclos, peix de closca
Brou i algun altre element.
Ho cuina en Guifré amb cura
Això sí, amb paciència i a foc lent.
Preparem abans un bon vermut
Per amansir la fam de tota la gent.
Organitzant l’excursió, portem una setmana
Enviant mil i un correus si cal
Nosaltres hi posem la gana,
Que la caminada bé s’ho val!
Tot plegat és una excusa vana,
Que menjar i beure és el principal.
Companys no espereu un àpat miraculós
Preparat per un cuiner distingit
Entre nosaltres, n’està ben orgullós.
Som-hi nois, a taula i al llit al primer crit!
Que no passi el temps i se’ns covi l’arròs
I us desitjo a tots, molt bon profit!
Dinar a casa d’en Guifré a Tossa
6 de maig de 2015
Jordi Lleal i Giralt