Grup Muntanyenc
La Crònica d'en Guifré Gol
12-11-2014 Joanetes - Falgars d'en Bas (Garrotxa-La Vall d'en Bas)
Dades tècniques (d'acord amb el Centre RPF): Distància 13,10 km Temps: 4h 31m 40s Desnivell: 673 mts
Hòmens: 9 (Jordi L, Joan, Marcel, Ricard, Alfons, Josep, Lluís, Pep i Guifré), desafiant pluges, boires, gebrades, possibles llamps globulars i “el Niño”. Cotxes: 2, propietaris Jordi L, i Alfons. Surten del davant del Museu de Badalona a les 7:00 h a.m. en direcció al centre comercial Alcampo de Mataró, on trobaran el cotxe d’en Narcís, a qui l’autoritat li ha barrat el pas a l’aparcament, i el seu ex-col·laborador bancari, Josep Ramon. Una malaltia neurològica (migranya), “canvis inesperats de planificació familiar”, un lacònic “no us podré acompanyar” i una inesperada inflamació del genoll han forçat les absències d’en Francesc, d’en Jordi P, d’en Toni i de l’Oriol.
L’objectiu de la sortida consisteix a arribar a Falgars d’en Bas sortint del Mas Les Comelles de Joanetes; aquesta població es troba a la zona que separa la plana d'en Bas de les valls de Vidrà. Al nord, la vall de Joanetes queda envoltada pel Puigsacalm i per la serra de Santa Magdalena del Mont i al sud hi ha el terme de Falgars d'en Bas, situat als cingles de Cabrera.
Ens ha costat una mica trobar el punt de sortida, però a les 8:45 h ja tenim els tres cotxes aparcats al costat del mas; fem el cafè amb pastes i escoltem la documentada exposició d’en Marcel sobre la Flor de Neu (edelweis, leontopodium alpinum). A continuació, en Jordi L. ens llegeix una adaptació d’un poema (Aquesta remor que se sent) d’en Miquel Martí Pol.
Són les 9:10 h quan comencem a caminar tot seguint el GR-2 que passa per aquest indret.
Pugem per un sender que travessa un bosc de faigs i arribem a unes amples clarianes folrades de gespa que formen part de l’altiplà de Falgars (954 m); és aquí on vaques que pasturen amb tranquil·litat es barregen amb Caminaires que frueixen d’un esplèndid i bucòlic escenari.
Fageda
Caminaire i el camí
Aviat arribem a l’església romànica de Sant Pere de Falgars (s. XII). Un bon lloc per esmorzar i fer la fotografia del grup.
11 Caminaires
Molt a prop trobem el Mas de la Coromina, “una finca ramadera de 170 ha. de prats i boscos, pasturada per vaques de pura raça Blonde d’Aquitània” (així ho diu el rètol que hi ha a l’entrada). És en aquest punt on les cingleres, que tallen abruptament l’altiplà, es fan més visibles, la qual cosa permet “una magnífica vista panoràmica sobre la Vall d’en Bas i la resta de la Garrotxa, fruint d’un fascinant mosaic de camps, pobles i vegetació”.
Blondes d'Aquitània
Allunyant-nos uns 400 m del Mas i seguint el cingle arribem al Sallent de la Coromina de Falgars; uns 100 m de caiguda d’aigua quasi vertical, encara que aquest dia el cabal és escàs.
Iniciem la tornada quan són les 11:45 h i ens dirigim cap a l’ermita romànica de Sant Miquel de Castelló, que “consta d'una sola nau coberta amb una volta de canó”.
Sant Miquel de Castelló
Un cop a l'ermita, val la pena gaudir de la vista que ens ofereix un balcó arranat al cingle; el Bassegoda, la Mare de Déu del Mont, el Rocacorba, la Garrotxa als nostres peus, se’ns ofereixen en un autèntic espectacle.
Panorama des del mirador de Sant Miquel de Castelló
Desfent el camí d’anada, ara de baixada, arribem a l’aparcament, on tenim els cotxes, quan són les 14:10 h. Tal com prescriuen els “Usatges de l’Honorable Associació”: toaleta i clara. Nets i polits ens presentem a l’Agrobotiga de Verntallat quan són dos quarts de tres.
Agrobotiga de Verntallat
Es tracta d’una moderna instal·lació on a més del servei de restaurant hi ha una botiga per a la comercialització de productes alimentaris.
Una vegada entaulats ens atenen amb molta eficiència i simpatia. El menú de 10€, que fa honor a l’establiment pel què fa a presentació, consta de:
Primer plat: amanida catalana, amanida de tardor, patata farcida i arròs a la cubana.
Segon plat: peus de porc, “ternasco” de vedella, tonyina, sèpia, escalopa
Postres: gelat de torró amb licor de ratafia a pleret i cafè.
Un detall sorprenent, en Pep no porta canvi!!!
En el torn de ponències, debats, i precs i preguntes, en Guifré proposa que l’Emili Santana sigui acceptat a l’il·lustre colla dels Caminaires. Es demanen referències i en principi no hi ha oposició, tot i que, l’abans documentada absència de quatre honorables fa recomanable ajornar l’aprovació per quan hi siguem tots. També s’estableix una conversa sobre els contactes i relacions de poder dels senyors Raimundo Saporta i Juan Antonio Samaranch; també es parla de la Penya, el Picadero i altres “ventis” de temps passats. Això si, sempre amb el respecte i circumspecció que mereixen aitals afers.
A les 16:30 h sortim del restaurant i anem fins l’agrobotiga a comprar algunes coses.
18:15 h i els de Badalona ja hi han arribat sense novetat.
Anex: La lectura d'en Jordi Lleal
Aquesta remor que se sent
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de votar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix
Flor de neu