Grup Muntanyenc
La Crònica d'en Guifré Gol
11-03-2015 sortida Vallromanes - Roca d'en Toni
Dolmen d'en Toni
Absents: Marcel
Presents: la resta, tot i que, l’Emili s’incorporarà al grup a les 13:00
Cotxes: Joan, Jordi P, Narcís i Pep
Dades tècniques (submistrades pel centre RPF)
Distància: 9,77 km
Temps: 2:39:14
Desnivell: 363 m
7,20 h Ja som a casa d’en Pep a Sant Fost i descarreguem menges i begudes (en Toni no ha oblidat posar el cava d’en Joan a la nevera). En aquest marc immillorable aprofitem per fer el cafetó amb croissantets i aigua de foc (els trepins, aquesta vegada no han vingut).
7,50 . Tornem a pujar als cotxes en direcció Font de Cera, trencant per un camí sense asfalt, a l’alçada del restaurant la Vinya, fins a l’inici de la carretera antiga de Vallromanes; aquí aparquem els cotxes i comencem a caminar quan ja són les 8,20 h.
Punt de sortida
El trajecte, que és ondulat, es pot fer sense massa esforç, excepció feta d’algun tram de baixada on els desnivells abruptes, les pedres i ... la provecta edat, et conviden a deixar-hi les dents. Per sort no hem hagut de lamentar cap pèrdua de peces dentals que no trobéssim a faltar en sortir de casa.
Peculiar, si més no, la relació entre els consogres; el de la barba sembla triar els camins més tortuosos mentre el més venerable no para de maleir-li els ossos. Ai las! Que se n’ha fet de les relacions relaxades de consideració i respecte tan entranyables entre familiars sobrevinguts. A més, segur que no hi havia rutes més planeres?
9,45 h Hem arribat la fi del trajecte d’anada, el dolmen de Can Boquet (la roca d’en Toni). Seiem en un pedrís circular que envolta el dolmen i esmorzem. N’hi ha que aprofiten el moment per veure les tombes medievals que hi ha a prop. Aquesta vegada hem quedat orfes de lliçons de botànica i geologia a causa de l’absència dels qualificats ponents. El bard s’ha limitat a proposar que les lliçons de botànica i geologia, en aitals circumstàncies (absència de ponents), es facin per Skype; assenyat suggeriment, però sense cap mètrica ni rima. El Pla de Can Boquet ha resultat ser un lloc bastant concorregut; els inevitables ciclistes, corredors de “country cross”, cotxes, i fins hi tot un caminaire solitari amb qui hem compartit seient.
Caminant i maleint
S'esmorza o què?
10,10 h Tornem cap on hi ha els cotxes. Absorts en interessants diàlegs i enraonies, quatre caminaires (Narcís, Lluís, Josep i Jordi P.) s’han avançat fins que s’han fet fonedissos a la resta del grup que, en adonarse’n, ha temut que s’haguéssin extraviat. El resultat final és que els escindits han arribat on teníem els cotxes bastant abans que el gran “escamot”.
11,25 h Aplegats a l’aparcament s’han reproduït, com sol passar sempre, canvis de roba, aspersions de colònia i ..., ep! aquesta vegada, a més de clara fresca en porró, hi ha patates fregides i olives farcides. Ja ho deia Darwin, en parlar de l’evolució de les espècies, “l’ésser humà i el progrés continuat són indestriables”.
11,40 h Cotxes en marxa, ben empolsinats, camí cap a Sant Fost.
12,15 h Tan bon punt arribem a casa seva, en Pep encomana (potser mana?) amb energia les feines a fer a cada membre de la colla. En Jordi P fa un all-i-oli magnífic, en Guifré olia i fluïdifica la salsa de calçots que tan primorosament a preparat el dia abans, el senyor Ventura talla amb precisió mil.limètrica el fuet, l’Alfons presenta les Coromines i les olives.
Taula ben parada
All-i-oli de reglament
Menció a part mereix la taula per dinar, primorosament parada amb unes tovalles de quadres que lliguen molt bé amb els tovallons, plats i coberteria; en Pep havia pres la precaució de parar-la el dia abans i demanar l’opinió de l’Assumpta. Mentre fem el vermut al badiu, en Pep encen els sarments per fer els calçots. Una vegada eliminades les arrels de les cebes, en Joan, l’Alfons i algú més enfilen els calçots en grups de 40 (ni un més ni un menys) per tal que en Francesc (cada dia més afectuós, més alt, més ros i d’ulls més blaus) i en Pep els disposin sobre la graella que han posat damunt les brases. Quan estiguin cuits (els calçots, no pas en Francesc i en Pep) en Lluís rostirà les botifarres amb les mateixes brases.
13,48 h Amb gran recolliment dels participants es produeix la solemne cerimònia d’iniciació de l’avui ja molt honorable Emili Santana i Porta; actuen d’oficiants en Jordi L, com a president, i en Joan com a concelebrant. L’aspirant és presentat per l’honorable mite. En tractar-se d’una cerimònia prenyada de contingut i rituals és millor que en llegiu la descripció oficial que apareix en un dels annexos d’aquesta humil crònica. Abraçades i felicitacions al acabat d’iniciar tanquen tan emotiu acte.
14,00 h El President dóna el tret de sortida de la calçotada amb la lectura del poema “Elogi del calçot”, i, en solució de continuitat, s’ataquen els calçots cuinats i confitats que hi ha damunt la taula.
A l'atac!
14,25 h Fet “cau i net” dels calçots, els comensals entrem al menjador, disposats a completar la feina. Presentem els nostres respectes a un bon plat de mongetes, “comme il faut” (res a veure amb aquelles d’infaust record), amb botifarra blanca i negra, rosta de cansalada viada i all-ioli. Tot exquisit! Menció a part s’ha de fer a una varietat de patates braves que ha cuinat “lo tortosí” amb l’únic però de ser escasses.
En Guifré, tal com li sol passar després de veure vi, perd la circumspecció i proposa que cada any es faci un reconeixement (amb guardó) dels honorables caminaires que hagin destacat en alguna categoria que doni relleu i prestigi a la Molt Honorable Associació de Caminaires; podrien ser una mena de premis taronja i llimona com se sol atorgar en l’àmbit periodístic. La proposta no sembla tenir una acollida massa entusiasta i es decideix aprofundir en el tema per tal que no origini rivalitats i/o enveges que desvirtuïn l’objectiu del reconeixement i acabi resultant un niu de conflictes.
Les postres amb pastís de xocolata de l’Anna Maria Garcia i el “coc de massana” d’en Ciu, són una delícia.
L’absència d’en Marcel, que està motivada per la celebració en família del seu quaranta-tresè aniversari de casament, és reconeguda amb un minut de silenci com mostra de solidaritat dels comensals amb el celebrant.
15,30 h Es fa un brindis a la salut de tots i apareixen cafès, orujo, conyacs, ratafia i altres begudes que acompanyen la fruita confitada amb xocolata feta per l’Assumpció, de la qual en Pep n’és conjuge.
15,35 h La “re-òstia”! Apareix el freturat gelat de bescuit amb torró de Xixona esmicolat i un bon raig de ratafia que ha proveït en Francesc. Un Emili inspirat, suposem pels efluvis alcohòlics, recita uns trossos del poema d’en Serafí Pitarra, “El Castell de Figaró”. A continuació, és l’Oriol qui es llença al “ruedo” i recita un poema escatològic sobre ... la merda! L’Emili i en Pep expliquen algunes “històries” d’aquella institució de la qual en David Fernàndez afirma que junt amb el diari del “conde” i ara no recordo qui més, són l’enemic interior de l’independentisme; un guionista de serials de TV3 en podria treure molt de profit.
La propera sortida es proposa fer-la a la Serra de Busa, comarca del Solsonés. L’Oriol també proposa que l’última excursió la fem a Meranges, Malniu i els Engorgs. S’ha entrat en moments de dispersió d’idees i de xerrola; no es concreta res i tothom parla a l’hora. Fins i tot, es parla d’una colònia d’artesans centreeuropeus (Bohèmia, Alsàcia, i Àustria) que van venir a Badalona a començaments del segle passat per tal d’ensenyar les seves tècniques per fabricar el cristall i la ceràmica; són els Walter, Schilt, Klimt, Hollestein, Boesch, Werner ... Per cloure definitivament l’acte alguns intrèpids es “foten” un gintònic entre pit i espatlla amb l’excusa de que es tracta del millor estomacal; n’hem sentit de millors (d’excuses).
Fets els comptes sortim a 12€. Encara hi ha gent que no porta canvi!
17,30 h Aixequem taula i tractem de deixar-ho tot el millor i més polit possible, no fos cas que la mestressa de la casa, prengués represàlies i no ens deixi tornar.
18,00 h Marxem cap a casa contens i satisfets.
18,30 h N’hi ha que ja han arribat a casa.
Fins la propera
"El castel del Figaró"
Regirant els llibres vells
va cridar molt l’atenció
un de molt petit que deia:
“El castell del Figaró”.
Poso petroli al quinqué
i em col-loco les ulleres,
escolteu noies solteres
la història que us contaré.
Era l’amo del castell
un vell que ja no trempaba,
ni la llet no l´hi rejaba
com auría volgut ell.
Sa esposa, encara jove
s’hagués fet de cardar un tip,
però li mancava a sa xona
un mànec de pam i mig.
Tot això considerant,
li va dir el seu marit:
“D’avui en endavant
carda amb qui tinguis desig.
“Mil gràcies, noble baró,
menys de vos no n’esperava,
i si fins ara no cardava
era per no fer-vos cabró”.
Un bon jorn, els figuerons
váren saber la gran nova,
que es tractaba de una prova
pagada amb molts patacons.
Consistia la tal prova
en fotre-li set alvaines
a la trempadora dona
del baró de Dues Aigües.
Sabudes les condicions
varen anar-hi els calents,
però foren impotents
i acabaren els collons.
Un bon jorn va anar-hi
un frare sec, mig corcat
“Què voleu, desgraciat?”
“Satisfer la vostra figa”.
I sense afegir res mes
li foté set per endevant
i quatre més pel rulé.
E va anar l’home satisfet
i escorregut de sigala,
topanse amb un per l’escala
que anava per lo mateix
Hi estava la baronesa
fent-se fregues a la figa
quan al veure aquell suicida
li digué molt emprenyada:
“Foteu-vos la sigala al cul ,
doncs ja la tinc avorrida,
que ha vingut un cony de frare
que m’ha deixat escaldada
i m´ha fet sang a la figa
Miren si en será calent
aquell cabronaç de frare,
que es van trobar per l’escala
que picava a somatén.
ELOGI DEL CALÇOT
És una ceba tendra enterrada i calçada
Que de calça passa a calçot
Ben rostit a la graellada
Si pot ser, de sarments el foc
Per evitar taques i regalims
Lligueu-vos un pitet al coll
Peleu-lo deixant-lo ben despullat
Suqueu-lo en el romesco del pot
Amb la mà alceu-lo mirant enlaire
I tot d’una, cap a la gola d’un cop
Aixequeu amb ganes el porró i regueu-lo
Amb un llarg traguet de vi del bo
Fruïu i mengeu-los amb molt delit
Que ja no hem queda altra cosa que desitjar-vos.
Bon profit!!
11 de març de 2015
A can Pep Ibern a St. Fost de Campsentelles
Jordi Lleal i Giralt
CERIMÒNIA D’INICIACIÓ DE L’EMILI SANTANA
11 de març de 2015
-(l’oficiant: dempeus amb els seus “guarniments” banda de cinta catalana, mitra, guants blancs acompanyat de “l’escolanet” amb els seus guarniments també, petit ram de flors silvestres lligades amb cinta catalana i una salsera amb aigua )
(l’oficiant) :
A Sant Fost de Capcentelles, a les 13,48 hores del dia 11 de març de dos mil quinze jo, Jordi Lleal i Giralt, per l’autoritat que m’ha estat conferida per la Junta Suprema dels Caminaires i assistit per Joan Soldevila i Barbosa, procedeixo a celebrar la cerimònia d’iniciació d’un nou membre de la Comunitat dels Caminaires de la Costa.
-(el Grup d’iniciats dempeus i els presents darrera seu en semicercle. Al centre davant d’ells a terra el llibre d’en Jacint Verdaguer “El Canigó”, a la mà esquerra un bastó i a l’espatlla esquerra una barretina)
(l’oficiant amb veu alta i ferma)
Qui es presenta? Jo, Emili Santana Porta
Qui l’apadrina? Jo, Guifré Gol Terradelles
(l’oficiant amb cantarella) Flectamus genua in situ.
L’iniciat s’agenolla i al darrera seu l’acompanya el padrí posant-lila mà sobre l’espatlla dreta.
Emili Santana Porta:
Jures, sobre “El Canigó” de l’insigne, i glòria de les lletres catalanes, mossèn Cinto Verdaguer, que d’ara endavant, estant l’Assemblea dels Caminaires de testimonis aquí presents, faràs honor i serviràs a la nostra Comunitat de Caminaires de la Costa amb plena dedicació i acompliràs els seus Estatuts amb absoluta fidelitat?
-(l’iniciat amb veu alta i ferma) Sí, ho juro!
-(l’oficiant fent cantarella) Si així ho fas/ Catalunya t’ho agrairà,/ si no que caigui sobre la teva consciència /el remordiment etern /i sobre la teva persona/ la vergonya i el deshonor/ i per segellar el compromís adquirit/, faig l’aspersió amb aromes de Montserrat/ i aigua de la Font Clara:
(l’oficiant amb veu ferma i aspergint-lo) Jo t’anomeno, Iniciat de la Colla de Caminaires de la Costa i tothom ho reconeixerà, des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó. (després de l’aspersió els iniciats fan un petó a l’anell de l’oficiant). I que així sigui per sempre més.
(L’oficiant canta) In saecula saeculorum (els iniciats responen cantant) Amén!
(l’oficiant dirigint-se al iniciats amb cantarella amb els braços obert endavant, els palmells de les mans mirant amunt i aixecantlos suaument) Tuti Levate (aixequeu-vos).
(l’oficiant es dirigeix un a un als ja membres de ple dret de la comunitat de Caminaires)
Benvingut a la nostra comunitat!! Una abraçada !! Osculum fidei ! (el petó de fidelitat)
(a continuació tots els presents procedeixen a donar-se una abraçada )