“Sant Jeroni de la Murtra és un antic monestir gòtic situat a la Vall de Betlem, propera a la ciutat de Badalona. Va pertànyer a l’orde dels jerònims i va ser fundat, el 1416, pel mercader barceloní Bertran Nicolau, sobre l’antiga casa de Ça Murtra. A partir d'aquesta casa es va construir l'església, les cel·les, el claustre, el refetor, la cuina i d'altres dependències monàstiques. Els monjos el van habitar fins al 1835, data de la seva crema parcial. Afectat per la desamortització de Mendizábal, el monestir va ser subhastat. A finals del s. XIX i començaments del s. XX, va residir-hi una interessant colònia d’estiuejants. El 1947, la Sra. Francesca Güell i López va comprar el lot principal per tal de convertir-lo en recinte de solitud i silenci i, també, per aconseguir-ne la restauració.”

Francesca, filla d’Eusebio Güell i Bacigalupi (indià i industrial) i Isabel Lòpez Brú (filla del suposat negrer i home de negocis, Antonio Lòpez Lòpez), “va voler que Sant Jeroni tornés a ser dedicat a Deu. Volia que fos un lloc on els intel·lectuals i artistes busquessin i trobessin la veritat; sempre en soledat i silenci”.

La magnífica dissertació del senyor Rafael Vicente va arribar al seu punt culminant quan en explicar la crema del monestir i la bullanga del Torin*, a 1845, es va adonar del gest d’assentiment d’un dels caminaires i el va reconèixer com el fill del Sr. Gol del qual, com tants altres, havia rebut classes de gimnàs; va ser un moment molt emotiu. (*Per tal de saber-ne més: http://www.altresbarcelones.com/2010/10/la-broma-del-torin-la-primera-bullanga.html)

Fora del monestir hi ha molt d’ambient perquè grups d’alumnes d’escoles de Santa Coloma i Badalona hi han organitzat visites agro-culturals. Els caminaires ens hi barregem recordant altres temps no massa (?) llunyants.

11:10 Esmorzem davant el monestir.

11:25 Comencem el camí de tornada que no se’ns promet tan plàcid com el d’anada. Després de dilatades discussions es decideix anar per la Coscollada de l’Amigó (466 m) que ens obligarà a suar la cansalada i a panteixar molt sovint, però és que no som els Caminaires de la Costa?, per tant, ho assumim amb optimisme i ardidesa. Durant la caminada el cronista constata que un dels caminaires sembla tenir previstes totes les possibilitats i avatars economico-financers i físics als quals es pot veure sotmès en el futur; els seus raonaments són concloents i crec que faria un bon servei a més d’un caminaire despistat si ho exposés en forma de ponència.

12:50 Som de nou al seminari pugem als cotxes i cap a Sant Fost.

13:00 Arribem a can Pep, no abans que aquest encarregui al ciclista amb nom d’alcalde que li vagi a buscar dos paquets de Dux a una estanquera molt ben dotada. En Toni i l’Emili ja hi són i ens estan esperant amb ànsia.

14:00 Ara ve la feixuga tasca de fer el vermut (olives, Coromines, fuet, formatge, ...), mentre uns voluntaris pelen els rizomes i enfilen els calçots de 40 amb 40. El xampany, el vi i les cerveses brillen per la seva presència i se’ls fa un degut compliment. Els sacrificats fogoners preparen les brases i comencen a “cremar” els calçots amb eficàcia i elegància; la resta s’ho mira ben asseguts. El vermut sembla la bota de Sant Ferriol que mai s’acaba i sense perdre gota d’entusiasme els desvagats li fem l’honor.

15:00 Una vegada fets els calçots, en Jordi L. llegeix un elogi a tan preada hortalissa que en acabar dóna el tret de sortida per començar a devorar els calçots amb la salsa del Guifré; aquesta vegada un parell de bols de la salsa han sortit massa líquids perquè el prestigiós xef s’ha “passat” amb l’aigua. Això ha provocat reiterades queixes per part d’alguns comensals de “morro fi”. El “salsero” (que no és en Narcís) n’ha pres nota perquè aital circumstància no es repeteixi en el futur.